Història
No trobo ningú, camí amunt, i al cap d’una estona apareix Montclar. M’aturo perquè la visió és esplèndida. Montclar es presenta com un petit nucli de cases agrupades en un turó, o potser en l’extrem o la proa d’una serra, que fa com un castell natural i enlairat, voltat de fossats profunds.” J.M.Espinàs,1994.
- Naixement i formació
- Naixement històric
- Del naixement al segle XIX
- Recessió
- Renaixement
- Miscel·lània sobre Montclar de Berguedà
Naixement i formació
Es pot assegurar que Montclar, com a lloc habitat, ja existia des del final del món romà i l’inici dels temps medievals (vers el segle VI o el segle VII).
A la més Alta edat mitjana, entre el segle VII i X, la primera funció del turó de Montclar degué ésser la de fer d’oppidum, de lloc fortificat i de refugi natural de la població que hi havia al voltant i del seu bestiar.
Tot els indicis confirmen que era un poble fortificat, on probablement en època carolíngia es va edificar una església (dedicada a Sant Martí). També podem dir que algunes de les vies que hi ha a Montclar són molt velles.
A Montclar hi confluïen dues “Strades” o camins Ral. Un camí ral feia l’itinerari Sud-Nord de Cardona a Berga.I l’altre d’est a oest unia les zones del Lluçanès i Baix Berguedà amb el Solsonès.
En plena feudalització es construí el castell del senyor.
Fins el segle IX es mantingué en tota la comarca el poblament tradicionalment dispers, masos, bordes, cabanes i torres, i fins i tot formes primitives d’habitatge com és el cas de les coves.
Tot els indicis confirmen que era un poble fortificat, on probablement en època carolíngia es va edificar una església (dedicada a Sant Martí). També podem dir que algunes de les vies que hi ha a Montclar són molt velles.
A Montclar hi confluïen dues “Strades” o camins Ral. Un camí ral feia l’itinerari Sud-Nord de Cardona a Berga.I l’altre d’est a oest unia les zones del Lluçanès i Baix Berguedà amb el Solsonès.
En plena feudalització es construí el castell del senyor.
Fins el segle IX es mantingué en tota la comarca el poblament tradicionalment dispers, masos, bordes, cabanes i torres, i fins i tot formes primitives d’habitatge com és el cas de les coves.
Dins d’aquest procés generalitzat de dispersió només quedà una excepció: Montclar.
Fou així potser pel fet de tenir la funció de lloc central( per l’activitat religiosa, per la presència senyorial o per ésser un indret on s’esdevenia una trobada comercial) i també per la seva ubicació fàcilment defensable. I així es transformà en la capital de Peu de Roques (s’anomena Peu de Roques les planes que hi ha sota Taradell).
Naixement històric
En documents del Monestir de Sant Joan de les Abadesses de l’any 907 es diu que tingué bens a Montclar (Berguedà)
Del naixement al segle XIX
L’economia del poble de Montclar sempre s’ha basat, com la majoria de pobles de la comarca en el sector primari, però tot i això i malgrat les seves limitacions demogràfiques i territorials ha sabut explotar els seus recursos i fins i tot va arribar a mitjans de s. XIX a diversificar la seva economia amb indústria i serveis, que li van permetre mantenir més de mig miler de persones.
Fins a temps relativament moderns, al redós de la parroquial hi vivien 25 famílies, que al terme mig de cinc habitants per família, formaven un nucli d’uns 125 habitants. Allí hi havia la Casa Comunal, amb l’escola, el pis per al Sr.mestre i dues botigues de comestibles, que eren, a l’ensems, hostal i estanc; també hi havia sastre, forner, ferrer, fuster.
Aquests establiments devien ser molt similars als que es podrien trobar a mitjans del s.XIX al poble per atendre les necessitats dels montclanesos o dels viatgers.
El sistema principal de recaptació de recursos del poble, al ser travessat per dos camins ral, seria el dedicat a l’atenció dels viatgers que hi fessin parada, de camí a alguna de les poblacions més importants com Berga, Cardona o Solsona, entre d’altres.
Era, per tant, ruta de traginers i al poble existien els serveis necessaris per atendre els caminants; hostal, ferreria, barberia, forn de pa, sastre, marxant, etc. Era un poble d’artesans de tot tipus: ferrer, sastre, barber, marxant, matalasser, forner, etc.
Els noms populars d’algunes cases encara són els noms dels oficis: Cal Sastret, Cal Barber, Cal Marxant, Cal Armanter, Cal Paraire.
La primera meitat del segle XIX malgrat la guerra del francès i la primera carlina (1833-1840) dita dels set anys és una època de creixement i prosperitat motivada per una part per l’especialització agrícola i per altre la industrialització. També s’ha de dir que l’any 1857 és un any important pel municipi, ja que s’arriba al màxim històric poblacional de Montclar.
Aproximadament durant els vint anys que engloben el període de 1840-60 en el que es dóna un boom en el creixement industrial tèxtil. Montclar és un dels pobles on s’hi van instal•lar màquines dedicades als teixits de fil i cotó.
Recessió
El màxim de 1857 però és molt puntual ja que només tres anys després la població perd 44 habitants.
En els anys 1857-97 Montclar entra en un període de davallada demogràfica continua fins arribar als 349 habitants, amb una pèrdua total de 172 habitants, el 33% de la població i amb una mitjana de 43 persones cada 10 anys.
Els intervals decreixents son deguts a pestes com l’epidèmia de còlera del 1854, les guerres Carlines i problemes en el camp, que provocaren desplaçaments de població i redistribució d’aquesta com a conseqüència del desenvolupament del tèxtil i el fenomen colonial a la llera del Llobregat.
Amb l’acabament de la carretera de Berga a Solsona l’any 1919 i la de Casserres a l’Espunyola l’any 1921 obviant Montclar es consolida l’abandonament dels antics camins rals i principals vies de comunicació, que travessaven el poble.
L’orografia accidentada que envolta el poble havia condicionat que es desviessin els camins pels encontorns més planers, seguint la carena del serrat de Comatosa i pels Plans de Montmajor.
Aquestes dues vies eren les artèries bàsiques pel manteniment del municipi.
Va ser la causa de la pèrdua d’importància com a nus de comunicació.
El trànsit de Berga a Cardona, que fins llavors passava per Montclar, desaparegué gairebé del tot i desaparegué també el pas dels viatgers que anaven i venien del Llobregat i del Lluçanès a la comarca de Solsona.
Llavors els dos hostals hagueren de tancar les portes, i un darrere l’altre les tancaven els altres establiments comercials al mateix temps que començaven a obrir-se els de Montmajor i l’Espunyola.
Les cases es van anar abandonant, l’activitat comercial disminuint de tal manera que l’any 1934 només quedaven 6 famílies al poble.
La guerra 36-39 va portar moltes divisions i enfrontaments i el pas del front molta destrucció; de manera que el 1940 hi havia una sola família.
Davant això la parròquia es trasllada al 1947 a l’Esglaiola.
Renaixement
I per fi l’any 1964 arriba un grup d’excursionistes, que ho descobreix i que decideix instal•lar-se, com a segona residència, i es comença la reconstrucció del poble.
