Viarany de Santa Creu
La ruta comença a la plaça de Montclar, davant mateix de l’ajuntament, i s’endinsa per les cases cap al sud-est. Sembla que s’hagi d’entrar en una de les cases, però en comptes d’això, s’ha de passar per sota amb un pas soterrat de l’antic camí ral. En un primer tram hi ha una baixada pronunciada que se suavitza amb les marrades habituals dels camins de muntanya. Això sí, no hi ha manera d’evitar la pujada al tram final de la ruta, l’únic desavantatge de fer els pobles dalt dels turons. Diem l’únic, ja que els avantatges són múltiples: gran visibilitat i control de la zona, molt més solell i sense el clima extrem de les fondalades.
Un cop s’arriba a la casa del Riu, el paisatge és completament diferent. Aquesta casa, ara en runes, va ser durant molts anys una gran masia. Forma tot un conjunt amb els coberts adossats a la façana principal, el paller, el pou i la tina excavada a la roca. Si s’explora una mica, tot i que la vegetació la va colonitzant, es poden observar tots aquests elements. L'estructura general de la casa mostra un edifici de possible origen medieval. Sembla que en els seus inicis era una casa fortificada o domus dels segles XII-XIII i que, posteriorment, es va ampliar amb el cos de llevant entre els segles XVIII i XIX. Després de la casa i abans del paller, el camí segueix cap a la dreta. Cal seguir-lo fins al cobert més modern, situat sobre una llosa, i passar per davant del gran roure. D’allà en surt el camí que baixa a la riera. En aquest punt, la proposta és marxar pel camí rural de la dreta, i fer la tornada pel camí de l’esquerra (carretera enllà).
Tot seguit, es creua la riera per una llosa que l’aigua ha excavat, arribant a una cruïlla de camins. Aquí cal seguir cap a l’esquerra per arribar a l’accés a la tina de la Riera de Montclar, que queda a pocs metres, a peu de carretera. La tina és plena de terra, però se’n pot apreciar el cercle superior que no és roca. Un cop retornats a la bifurcació per continuar la ruta, cal seguir la pista amunt per un tram principalment forestal de pi i roure. A partir d’aquí el camí s’anirà enfilant de forma força pronunciada fins a arribar a la zona del Rentador, on se suavitza. En aquest punt, si se seguís el camí de l’esquerra, es podria retallar la ruta, però per arribar a Santa Creu cal que seguir amunt, a la dreta. Després es passa pel costat d’una bassa i s’arriba a una pista asfaltada davant de cal Dominguet. Cal seguir-la cap a l’esquerra i per després arribar a la cruïlla de Cal Casó, un mas. Aquí es deixa la pista asfaltada i es continua recte amunt, seguint la pista arran de torrent o rasa del Casó; entrant de nou en una zona forestal. Una nova cruïlla de camins apareix a la ruta, on cal continuar cap a l’esquerra, creuant el torrent i endinsant-se ja en una zona cada vegada més agrícola. En la següent cruïlla de pistes forestals caldrà seguir cap a l’esquerra, ara en direcció sud, per arribar a Casagua, un altre mas de l’edat mitjana, a tocar de Santa Creu.
Poc després ja queda poc per arribar a Santa Creu de Montclar. El conjunt és esmentat ja l’any 983 i està format per l’església, el mas, la creu contemporània, així com diverses sepultures excavades a la roca (documentades però de moment no localitzades). Tot i que no es conserven elements que denotin l’antiguitat de la masia, l'estructura mostra una possible domus o casa forta que segurament seria coetània als inicis de l'església, al segle X-XI.
Després d’un descans ben merescut, per continuar la ruta cal seguir el mateix camí rural cap al sud-oest, a partir d’aquí pavimentat. Les vistes es van obrint, tenint grans panoràmiques amb les cingleres de Capolat al nord. S’arriba a una carretera local asfaltada just davant de cal Seuba. Cal seguir-la primer a l’esquerra i de seguida a la dreta per la pista asfaltada (direcció Montclar i Casserres, cap al sud). El desavantatge de caminar sobre asfalt queda compensat per la tranquil·litat i les magnífiques panoràmiques que ofereix el paisatge, ara també obrint-se cap al sud, amb Montserrat, la Serra de Montmajor coronada per la torre, i tot el mosaic agrícola que la pagesia s’encarrega de mantenir.
Cal passar pels masos de Sabaters, cal Gavatx i Emprius, on la carretera pren orientació oest. Més endavant cal no confondre’s amb la carretera que accedeix a cal Pere, i continuar a l’esquerra per trobar cal Xavier. A partir d’aquí la baixada es fa més pronunciada, amb el destí ja a la vista: la fotogènica imatge de Montclar dalt del turó capaç de transportar a altres temps. Després d’un revolt molt tancat, es pot recuperar el ferm de terra tot seguint l’antic camí a l’esquerra que permet estalviar-se un bon tomb que fa aquí la carretera. Un cop recuperada, només cal seguir-la uns pocs metres a l’esquerra, tornant a passar pel costat de la tina de la riera de Montclar i arribar ja a la bifurcació de camins per on s’ha baixat de Montclar.
Ara toca fer-la de pujada. Val la pena fixar-se en la roca gran que queda a l’esquerra, coneguda com la roca dels Morts. Ja que el cementiri de Montclar es troba al nucli, situat en un lloc elevat respecte a les cases de l'entorn, la gent que vivia a aquesta banda del recorregut, quan duia les despulles d'algú que s'havia mort, descansava a mitjan camí en aquesta pedra plana abans de fer la darrera pujada fins al nucli. Un cop de nou al nucli de Montclar, és moment per deixar-se portar per la màgia que ofereix aquest petit llogarret.
